El consens al voltant del corredor ferroviari del mediterrani ha fet seure en la mateixa taula patronals, sindicats, universitats, moviments socials amb sensibilitat mediambiental, i ha generat les primeres trobades des de temps immemorials entre els presidents de Catalunya i el País Valencià; fins i tot alguna d’elles quan encara el PP era al govern valencià. El “mantra” del corredor mediterrani ha aconseguit ocupar un espai de centralitat a l’opinió pública, tant del País Valencià, com de Catalunya. La millora de la infraestructura ferroviària, que reuneix diverses finalitats (treure camions de la carretera, agilitzar el transport de mercaderies en la llarga distància, reforçar el paper dels ports com a alimentadors de la infraestructura), ha estat qualificada per experts com un objectiu prioritari per a les economies de l’Arc Mediterrani, i avui ningú nega la seua prioritat. Més enllà de la qüestió en sí mateixa (el consens sobre el efectes positius per a l’economia), aquest moviment a favor de les infraestructures desenvolupat durant els darrers deu anys ja ha aconseguit convertir-se en una de les fites més importants en la història de les relacions bilaterals entre aquests territoris. Les dues qüestions, la millora de les infraestructures i la de les relacions dels territoris català i valencià, corren en aquests moments per camins paral·lels, no hi ha dubte.
