L’eix Girona-Perpinyà. Economia, població i infraestructures al node de connexió amb Europa (The Girona-Perpignan hub. Economy, population and infrastructures at the connection node with Europe)

Escrito por

Aquest estudi combina diferents metodologies per apropar-se a la realitat del que hem anomenat eix Girona-Perpinyà (o senzillament, l’eix), la part nord de l’EURAM i una baula essencial del corredor mediterrani, en tant que, com acabem d’apuntar, se situa a la frontera administrativa entre estats, amb els reptes que això planteja, i perquè representa la porta del node central Barcelona cap a la dorsal central europea. Fent un repàs als continguts, en primer lloc, hem fet una explotació de dades comparades prenent com a unitat bàsica els territoris de l’eix, és a dir, la demarcació de Girona i la Catalunya Nord. Hem tractar de representar, quantitativament i en la mesura de les possibilitats, la societat, l’economia, el territori i les infraestructures de transport d’aquestes unitats, comparades o completades amb les que són la seua immediata referència (Catalunya, el Llenguadoc-Rosselló i l’EURAM). En segona instància, hem desplegat un capítol realitzat amb fonts primàries, que han sigut les entrevistes a experts i agents clau del territori estudiat, que sobretot han precisat quines són les necessitats en matèria d’infraestructures de transport, quines són les prioritats, quines les possibilitats de cooperació transfronterera i els sectors econòmics per donar-ne impuls. Acabem amb un balanç propositiu encapçalat pel paper que pot jugar l’eix Girona-Perpinyà en tant que pont del hub de Barcelona cap a l’eix central de desenvolupament europeu. Aquí es presenten diferents propostes que l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa pren com a seues, però que són el reflex del que s’està demanant des del món acadèmic, empresarial i tecnicoadministratiu per a aquest territori.

Els eixos industrials de l’arc mediterrani. Reptes i oportunitats [The industrial axes of the Mediterranean Arch. Challenges and opportunities]

Escrito por

Aquest estudi combina diferents metodologies per a acostar-nos a la realitat d’aquests eixos industrials, que tenen una tradició més que centenària, però també un present i un impuls renovat per a afrontar el futur. Fent un repàs als continguts, en primer lloc, hem fet una explotació de dades comparades prenent com a unitats les que hem avançat anteriorment. Hem intentat aproximar-nos, quantitativament i en la mesura de les possibilitats, a la població, el territori, l’economia, i en especial a la indústria d’aquestes unitats, comparades o completades amb les que són la seva referència immediata (Catalunya, el País Valencià i l’EURAM). En segona instància, hem desplegat un capítol elaborat amb fonts primàries, que han sigut les entrevistes a experts i agents clau del territori estudiat, que sobretot han precisat quina és la situació actual de la indústria i quina potencialitat té. Acabem amb un balanç propositiu que ha de ser entès com una modesta aportació de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa al full de ruta de la reindustrialització de l’EURAM.

L’ús de les llengües en la comunicació telemàtica de l’administració local

Escrito por

The Valencian autonomous community is a bilingual Spanish region where, alongside Spanish, a second language is officially recognized. Yet in many areas of the Valencian administration the language law is not implemented. This paper explores the presence of the two official languages in the electronic communications of this region’s city and town council agencies. It combines a variety of methods (use of secondary data, content analysis and a variation of the “mystery shopping” technique) with statistical analysis of data merged into a unit matrix of 397 municipalities. A comparison of present webpage data with data from 2005 to 2010 reveals that there has been advancement on the implementation of legal provisions: Spanish monolingual web pages are being replaced by bilingual portals. Evidence also shows a greater presence of Valencian in the official social media accounts and in telephone and email interactions. However, the use of Spanish on public administration websites is still prevalent. Likewise, this study confirms the significant power of the social use of language, influenced in part by the political party in power. / El País Valencià és un dels territoris de l’estat espanyol on es parla el català i on aquesta llengua és oficial. No obstant aquesta condició, hi ha molts àmbits de l’administració on no s’acompleix la llei. En aquest treball s’ha volgut parar atenció a la presència de les llengües oficials d’aquest territori en la comunicació telemàtica dels seus ajuntaments. Per a aquesta finalitat, s’han combinat diferents metodologies (explotació de fonts secundàries de dades, anàlisi de contingut i una variant de la tècnica de la “compra misteriosa”) i s’han fet confluir les dades en una matriu unitària que s’ha explotat estadísticament. Les dades de les pàgines web s’han pogut comparar amb una sèrie anterior de 2005 a 2010 i mostren una clara milloria, amb la substitució de pàgines monolingües espanyoles per portals bilingües. També s’ha pogut comprovar el pes majoritari del català als comptes oficials de xarxes socials i en les interaccions telefònica i per correu electrònic. En canvi, els espais d’administració electrònica encara estan molt limitats a l’espanyol. Així mateix, s’ha confirmat el poder explicatiu dels factors lingüístics, però també dels polítics, en tant que unes opcions estan fomentant més que altres l’ús del català.

Els límits del moviment per les infraestructures en les relacions entre Catalunya i el País Valencià

Escrito por

El consens al voltant del corredor ferroviari del mediterrani ha fet seure en la mateixa taula patronals, sindicats, universitats, moviments socials amb sensibilitat mediambiental, i ha generat les primeres trobades des de temps immemorials entre els presidents de Catalunya i el País Valencià; fins i tot alguna d’elles quan encara el PP era al govern valencià. El “mantra” del corredor mediterrani ha aconseguit ocupar un espai de centralitat a l’opinió pública, tant del País Valencià, com de Catalunya. La millora de la infraestructura ferroviària, que reuneix diverses finalitats (treure camions de la carretera, agilitzar el transport de mercaderies en la llarga distància, reforçar el paper dels ports com a alimentadors de la infraestructura), ha estat qualificada per experts com un objectiu prioritari per a les economies de l’Arc Mediterrani, i avui ningú nega la seua prioritat. Més enllà de la qüestió en sí mateixa (el consens sobre el efectes positius per a l’economia), aquest moviment a favor de les infraestructures desenvolupat durant els darrers deu anys ja ha aconseguit convertir-se en una de les fites més importants en la història de les relacions bilaterals entre aquests territoris. Les dues qüestions, la millora de les infraestructures i la de les relacions dels territoris català i valencià, corren en aquests moments per camins paral·lels, no hi ha dubte.

LOCALMED. La governança local a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani

Escrito por

La crisi ha dut una nova onada de polítiques neoliberals a escala mundial i per a les ciutats s’ha introduït el terme “urbanisme d’austeritat” (Peck, 2012; citat a Martí-Costa i Tomàs, 2016: 188) o més aviat reintroduït, perquè ja se n’havia parlat en altres onades de polítiques neoliberals des dels vuitanta (Méndez i Caravaca, 1992). Ja abans d’aquesta profunda crisi, s’havia produït un canvi del gerencialisme a l’empresarialisme, que implicava l’ús dels partenariats publicoprivats per a atraure inversions, l’assumpció de les pèrdues per part de les institucions públiques quan les activitats privades fracassen i la priorització dels grans projectes urbans en compte de les polítiques redistributives (Del Romero, 2010; Martí-Costa i Tomàs, 2016: 188). Amb la crisi de 2008, s’ha combinat una “austeritat selectiva” amb l’estat del benestar com a objectiu, una sincronització entre desregulació i regulació promercat, i una descentralització de facto en la qual “l’Estat descarrega sobre les entitats locals competències que no exercirà” (Peck, 2012; citat a Martí-Costa i Tomàs, 2016: 189; vegeu també Peck, 2015; Jiménez, 2016: 53). Per tant, són fenòmens estructurals i polítiques neoliberals les que van condicionar fortament la governança local postcrisi, i la política d’austeritat té la seua culminació amb la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, que algú ha llegit com un intent de recentralització i foment de la privatització dels serveis públics locals (Boix, 2014; Martí-Costa i Tomàs, 2016: 192). A aquesta recentralització li hem de sumar el procés lent però continuat de descentralització del nivell macro al meso, del govern central a les comunitats autònomes, que talla el flux competencial cap als nivells micro. I això és una anomalia en el conjunt europeu, on els països, en general, han tendit a completar la descentralització fins als últims nivells. L’accés de noves coalicions als ajuntaments en 2015 va possibilitar una nova forma de fer política, però precisament aquesta llei i el control per part del govern central ha limitat la seua capacitat de maniobra. No obstant això, la lluita contra l’especulació, la defensa dels serveis públics, la sostenibilitat, la crítica a l’austeritat o la reivindicació d’un habitatge digne (Martí- Costa i Tomàs, 2016: 192) han estat una constant i s’han desenvolupat mesures en aquesta línia a ciutats com Barcelona, Sabadell o València. Però també hi ha l’entrebanc de la manca de centralitat, que impedeix un desenvolupament correcte de les ciutats i els municipis de l’EURAM. Aquests no tenen l’autonomia necessària per a desenvolupar els projectes que els calen i això és molt clar en el cas de les infraestructures. Pel que fa a Barcelona, la manca d’autonomia ha forçat a fer ús de la planificació estratègica per a “construir consensos entre les diferents institucions i actors de la ciutat i de la regió metropolitana sobre els principals objectius a desenvolupar, i així millorar la posició de negociació amb el Govern espanyol per a assolir el màxim” (Martí-Costa i Tomàs, 2016: 193). La tensió entre Catalunya i l’Estat espanyol ha complicat una mica aquests processos de negociació. La concentració a Madrid de bona part del capital transnacional espanyol i la conversió definitiva de Barajas-Adolfo Suárez en el hub aeroportuari estatal, amb les sinèrgies en termes econòmics que impliquen fets com aquests, també ha acabat enfortint el centre enfront de les perifèries o centres perifèrics “rivals”. En un altre ordre de coses, en les converses que hem tingut amb els representants de les administracions locals és habitual la referència emfàtica a la proximitat d’aquestes als ciutadans. No hi ha cap altra amb un contacte més estret amb les persones a qui serveix i només amb això ja n’hi hauria prou perquè tingueren un pes important en l’estructura de l’Estat, tant en el finançament com en les decisions,1 com ja hem apuntat que passa en molts països de la UE. Això, però, encara és una reivindicació, no és un raonament lògic dut a la pràctica i per això considerem necessari visibilitzar el paper dels ajuntaments i les entitats locals. L’exposició de les dinàmiques que afecten els consistoris de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM) 1. Més encara quan hi ha estudis que demostren que el control sobre l’acció dels polítics és més gran en escales descentralitzades com la local (Persson i Tabellini, 2000; Hindriks i Lockwood, 2005; citats a Bosch i Suàrez, 2015: 52). la farem a través de diferents reptes: el finançament, l’estructura competencial i de serveis, la promoció econòmica, la planificació urbana, la transparència, la participació i l’estructura territorial. Aquests eixos seran els que articularan el contingut d’aquesta publicació, tant pel que fa als debats com a les entrevistes. Per tant, són les dimensions sobre les quals volem arribar a emetre un diagnòstic de certa validesa per a les administracions locals del conjunt del territori.

Más allá del simulacro: redacción colaborativa de la EDUSI del barrio del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França (Valencia)

Escrito por

EXTENDED ABSTRACT 1. INTRODUCTION. PARTICIPATION AS AN ASPIRATION Although in the 60’s participation linked to urban development was not much more than an intellectual intrepidity of spirited authors like Lefebvre (1967), currently in the OECD countries or in Latin America, it is assumed that, somehow, the citizens should be part of the design of cities, insomuch that some authors refer to it as an ethical “obligation” (López Liñán, 2008: 196; Friedman, 2010: 17; Basulto, 2012: 117-118). Va Cabanyal! Is the team who has designed the Cabanyal-Canyamelar-Cap de França ISUD4 strategy in Valencia to attract European funds. What we want to present here is the collaborative redaction process of a strategy together with the citizens. This experience has been carried out under difficult conditions (very limited time, strict regulatory framework of the call), which were taken over as a starting point for the further development of an intense participatory process (to be implemented in 2016) to deploy knowledge and paths of action from the actors themselves. 2. CABANYAL-CANYAMELAR-CAP DE FRANÇA NEIGHBOURHOOD Cabanyal-Canyamelar-Cap de França neighbourhood is today one of the most remarkable urban districts in the city of Valencia. Historically, it has been a seaside town with a strong identity character, with its own traditions and characterized by its civic vitality, the variety of its population, its heritage and its architectural and urban value. This neighbourhood has undergone a continuous urban assault during the past seventeen years for the attempted expansion of an avenue splitting the district into two, which has significantly deteriorated its image, both at an internal level and at a city level, generating a strong physical and social destruction. 3. METHODOLOGICAL EXPLANATION The team who wrote the strategy opted for the action-research method and the participatory methodologies to collectively build the strategy together with the stakeholders (RodríguezVillasante, 2010; Martín y Rodríguez-Villasante, 2007; Martí Olivé, Montañés Serrano y Rodríguez-Villasante Prieto, 2002; Reason y Bradbury, 2001). From a complex and enriching conception of urban reality, the central priority of this work is “the recovery and enhancement, from a social, cultural, economic and environmental point of view, of the neighbourhood identity and diversity, as a integrating element of the actions and the citizen empowerment,”, but is important not to forget for a moment that the actions defined must be capable of being accepted by European funding mechanisms and therefore fit the philosophy in which the Europe 2020 targets are based. The methodology is structured under several workgroups like the Coordination Technical and Process Management Group, the Driving Group, the Communication and Broadcasting Group and the Technical-Administration Group, as well as several participatory workshops and canals like the participation office, established in the very same neighbourhood, the web page (vacabanyal.org), twitter (@VaCabanyal), e-mail (vacabanyal@gmail.com) and an explanatory questionnaire which was left in shops and was also handed to some neighbours by the Driving Group. Moreover, three big workshops were organized which coincided with each one of the three parts of the process. On the other hand, a specific place for participation was set up for young people, “Va Cabanyal! For kids”, which carried out activities in four schools situated in the neighbourhood. From these activities the vision and worries of the youngest about the neighbourhood were gathered. These workgroups and participatory areas meet in a process developed in three stages: 1. Analysis and co-diagnosis of the neighbourhood, 2. Making of proposals, 3. Definition of the curse of action, operations and prioritization. Stage 1. Analysis and co-diagnosis In this stage the technical work and documentary collection is carried out, as well as the redaction of the analysis of the jurisdiction together with the field work focused on the elaboration of the social actors mapping, the beginning of individual and group interviews, the beginning of the driving group activity and the broadcasting work. This stage is completed with a general workshop. The objective was the collective construction of a SWOT diagnosis of the neighbourhood, formalization required by the rules of the competition. Stage 2. Elaboration of proposals During this second stage the technical team systematizes the SWOT analysis and adds them to previous data, that way the co-diagnosis and the strategy structure can be drawn up. The field work continues with meetings and interviews with the local agents and municipal services by gathering needs and direct proposals. An in-between workshop is called in order to deal with and complement current ideas and proposals, building thus a common perspective and detecting disagreements. Stage 3. Definition of courses of acttion, operations and prioritization During this stage the resulting proposals are transformed into operations, they are structured and the courses of action are built according to the specific objectives set by the official call (see beginning of part 2). These courses of action and operations are presented in a last workshop in order to return, contrast and modify the proposal together with the citizens. 4. ASSESSMENT Despite the fact that projects like Va Cabanyal are effective when achieving objectives, we think that these processes should not only be thought to face the mandatory requirement of participation -included in strategy and planning calls of any scope (from local to supra-state)- but to be able to give the proper importance to the participating citizens (not forgetting those silent voices who do not demonstrate and who are essential to reach a complete vision of reality), above all during the subsequent implementation, which is the exact moment when the neighbours start harvesting the fruit of their interventions. If not, these kind of processes would just be that “simulation”, an organized participation, a start-up -or a staging- by those who take decisions, i.e. the mayor and the councillors, who are advised by their team of experts and helped by obliging associative leaders. (Busquet y Garnier, 2011: 10). That is why these processes need a wide range political framework in which the citizen co-responsibility is enhanced when building the city, as well as the establishment of the necessary conditions for their empowerment. In order to do that we need first to give our political system a radical democratic shade of light.